Cistella de la compra
- Quintín Desmonts
- MÚIXING
- 0 likes
- 2642 views
- 0 comments
A Gravity Scooters fa més de vint-i-cinc anys que col·laborem amb mushers d’arreu del món. Durant aquest temps, hem observat que el moment d’iniciar el tir varia principalment segons la raça o el tipus de gos.
Els nostres col·laboradors (mushers de competició, entrenadors, criadors o aficionats) coincideixen que un gos jove ha de començar amb sessions suaus, sense càrrega i amb molt de reforç positiu. Al gos el que més li agrada és jugar, i per tant el mushing ha de ser un joc. Una bona base de motivació i confiança és més important que la força en aquesta fase.
Com a fabricants i apassionats del mushing, sabem que respectar el ritme natural del gos no només millora el seu rendiment, sinó també el seu benestar. Un gos feliç, motivat i entrenat al seu temps gaudirà del tir molts anys més. Per a nosaltres, el sentit de fer mushing és que els gossos gaudeixin al costat dels seus amos.
🐕 Fins a quina edat creix un gos de mushing i quan pot començar a entrenar?
En el mushing, l’edat d’inici de l’entrenament no es mesura pel calendari, sinó per la maduresa física i mental del gos. Cada tipus de gos —des d’un Husky siberià tradicional fins a un Eurohound de competició— té un ritme de desenvolupament diferent. Conèixer-lo és essencial per evitar lesions i garantir una carrera esportiva llarga i segura.
1. El creixement físic: les plaques de creixement
Els ossos llargs dels gossos joves tenen als seus extrems unes zones de cartílag anomenades plaques de creixement. Fins que es tanquen, l’esquelet no està completament format i és vulnerable a les sobrecàrregues. Qualsevol exercici de tracció abans del tancament pot provocar lesions articulars o deformacions òssies.
Per tant, esperarem a estar segurs que el nostre gos ha acabat de créixer i té tots els ossos ben formats abans de fer-lo estirar. Això ho podem consultar amb el veterinari o, si coneixem bé la nostra raça de gos, sabrem esperar fins al moment adequat.
2. Taula orientativa del ritme de desenvolupament segons el tipus de gos de mushing
| Tipus morfològic | Exemples de races o creuaments | Pes mitjà adult | Edat de maduresa física aproximada | Observacions |
|---|---|---|---|---|
| Nòrdics clàssics | Siberian Husky, Malamute, Samoiedo | 20–45 kg | 15–18 mesos | Creixement lent, necessiten consolidar la musculatura abans d’estirar. Molt forts, els agrada molt estirar, generalment lents. Ideals per a mitja distància. |
| Creuaments de velocitat mitjana i alta | Alaskà, Greyster, Greyhound, Brac | 25–35 kg | 12–15 mesos | Desenvolupament ràpid, poden començar els entrenaments abans, sempre progressivament. Molt ràpids, fràgils, requereixen terrenys bons. Ideals per a scooters. |
| Races mitjanes | Pointer, Border Collie, barrejats | 17–30 kg | 10–12 mesos | Estructures més lleugeres, tanquen les plaques abans però han d’enfortir la musculatura. Ideals per a tirs múltiples. |
3. Fases recomanades d’entrenament
🐶 Fase 1 – Familiarització (des dels 5–6 mesos)
Introduir l’arnès de tir, sense treballar. Practicar posar i treure. Com que l’arnès li anirà molt gran, és millor no deixar-l’hi posat.
Passejar amb el gos pels camins on es practicarà mushing perquè les coixinets s’hi vagin adaptant progressivament.
Acostumar el gos a l’esport suau mitjançant experiències positives: joc i passejos. Que gaudeixi corrent lliure.
Començar amb les ordres bàsiques de direcció (Gee = dreta, Haw = esquerra, Hike = avança, Stop = para), sobretot “Stop” i “Seu”.
Si és possible, és molt beneficiós que corri solt al costat de gossos adults experimentats mentre aquests fan mushing.
🎯 Objectiu: crear motivació, vincle, confiança i obediència, però no força.
🐕 Fase 2 – Tracció suau (des dels 10–12 mesos)
Primer hem d’assegurar-nos que el gos mostra una estructura corporal madura i bona condició física. És el moment de comprovar que l’arnès li vagi correctament: la tràquea ha de quedar lliure de pressió, ha d’ajustar bé al coll i al pit i mai situar-se sobre els omòplats.
Podem començar els entrenaments amb sessions curtes (1–2 km), sense desnivells, temperatures mai superiors als 10 °C i en terrenys sense pedres que puguin fer mal a les coixinets encara immadures.
El ritme ha de ser controlat i sempre amb reforç positiu. No s’ha de forçar el gos perquè vagi més ràpid: ha d’anar guanyant força i velocitat progressivament. És el moment d’enfortir els músculs, les coixinets i el vincle amb el musher. Donar-li menjar i beure després dels entrenaments, mai abans.
Avaluar sempre si hi ha coixera, fatiga, desinterès o sobreescalfament. Qualsevol d’aquests senyals ens farà aturar al moment i investigar a fons el problema.
⚠️ En nòrdics pesants (Husky, Malamute) és millor esperar fins als 15–18 mesos.
Fase 3 – Entrenament complet (a partir dels 14–18 mesos)
Incrementar gradualment la intensitat dels entrenaments
Cada modalitat de mushing requereix un entrenament diferent, però, a grans trets, podem dir:
Gossos de sprint (Greyhound i similars) arriben a donar el màxim als dos anys, després baixen una mica i es mantenen fins als set o més. S’entrenen en sèries de màxim 5 km i, si es pot, diverses vegades al dia. Es treballen lligats, però també solts, al costat de patinets elèctrics molt ràpids (més de 45 km/h) per guanyar gambada i velocitat. Cal tenir especial cura amb la qualitat del terreny i amb les temperatures, ja que són gossos que van al límit.
Nòrdics: ideals per a mitja distància. Tenen un gran instint de mushing i cal ensenyar-los poques coses. No són ràpids, però sí molt forts; cal treballar més les ordres.
La resta de gossos són molt variats i cal aprendre què necessita i què vol cadascun. El més important és entendre el gos i no aclaparar-lo, ja sigui per calor, per excés de treball o per massa ordres. Els gossos adoren el mushing, però hi ha factors externs que els el poden fer avorrir.
Cal incloure treball de resistència, tècnica de tir, recuperació i descans. Segons la modalitat de mushing que practiquem, cadascun d’aquests camps el treballarem de manera diferent. No és el mateix la resistència en mitja distància que en sprint: per a mitja distància interessa un trot ràpid durant hores; per a sprint entrenarem aguantar 5 km a tope.
La tècnica de tir els Huskies la porten de sèrie, però per a d’altres gossos depèn: n’hi ha que se’ls ha d’ensenyar a empènyer amb les dues potes del darrere alhora per guanyar tracció. Per als gossos, fer mushing és com caçar en grup i el seu instint els diu que després de l’emoció física de la caça arriba la recuperació (menjar) i el descans. És important posar el gos al centre i fer les coses perquè se senti còmode i pugui.
Supervisar sempre articulacions, coixinets i estat general. Hem d’observar els gossos mentre corren i revisar-los a fons després: coixeres, gestos repetitius estranys, sang, ferides o baves massa espesses són coses que hem d’aprendre a detectar amb rapidesa. Un cop detectades, cal posar-hi remei si se sap com o consultar un veterinari.
🩺 Recomanat: revisió veterinària esportiva abans de començar la temporada.
4. Factors que influeixen en l’entrenament
Genètica i mida corporal → influeixen directament en el tancament de les plaques òssies i en el creixement de la musculatura. Determinen el moment en què un gos pot començar amb el mushing.
Nutrició i pes → l’excés de pes retarda el desenvolupament i sobrecarrega les articulacions. Per fer esport és millor no tenir sobrepès, especialment a l’inici. Una bona alimentació i hidratació són bàsiques per a la pràctica del mushing.
Tipus de terreny i superfície → les superfícies no poden ser tallants, punxants o totalment rígides (asfalt, ciment, etc.). Tampoc es pot pretendre fer fortes pujades. L’ideal és neu pols lleugerament trepitjada o terra humida compacta. Sobretot a l’inici cal ser molt curós i anar enfortint les coixinets dels gossos a poc a poc. És important investigar la nostra zona a la recerca de camins o senders ideals per a la pràctica del mushing: zones fredes (o hores fredes), tranquil·les, el més planes possible i amb poques pedres.
Temperatura ambiental → és bàsic controlar la temperatura a què es practica el mushing. Per sobre dels 10 °C hi ha perill de mort per hipertermia i és totalment desaconsellable la pràctica del mushing. Entre els 0 i 10 °C cal extremar les precaucions, observar molt les baves dels gossos, banyar-los o mullar-los amb aigua freda freqüentment i tenir preparades maneres d’enfredorir-los ràpidament. Com més temperatura, menys distància cal recórrer abans de revisar que els gossos no estiguin passant calor. Els gossos només perden calor per la boca i per les coixinets: són animals que van evolucionar a la glaciació i no suen, per això els costa molt perdre temperatura. Per això és tan important que els arnesos no pressionin la tràquea i controlar les baves, que quan hi ha excés de calor són més espesses. És molt bonic observar que quan la temperatura s’acosta als 0 °C o és inferior, als gossos els entra com un turbo i tenen molta més força i vitalitat.
Motivació del gos → a gairebé tots els gossos els agrada tirar però hi ha individus que no, i no se’ls pot forçar: el mushing és un joc, mai una imposició. Començar de manera suau i progressiva farà que la majoria de gossos s’enganxin al mushing, però no el 100% i cal respectar-ho. Per què els agrada tant el mushing als gossos? Si observem l’estructura d’un trineu de llarga distància és la mateixa que la d’una manada de llops: el líder davant, la manada al centre i els joves més forts i ràpids darrere. Així senten els gossos el mushing: es troben amb els seus instints i gaudeixen. A més, els gossos són tan esportistes com les persones i s’enganxen a estar forts. Però el que més crida l’atenció del mushing és que dona sentit a la vida d’un gos: la interacció amb el seu amo és insuperable — el gos fa esport amb el seu amo, juga a la caça en manada amb el seu amo, disfruta i se sent útil al seu amo; tot li quadra. El vincle que s’estableix entre gos i amo és molt fort i dura per sempre.
Arnès i extres → com més lleuger millor i com més s’ajusti a la talla millor. Hi ha marques que només fabriquen 6 o 7 talles d’arnès, per la qual cosa és poc probable que li vagi com un guant. És ideal poder provar-lo amb un expert abans de comprar-lo. Fugir com de la pesta dels arnesos amb parts rígides o ajustables. Les línies de tir han de ser lleugeres i han de treballar en una posició el més horitzontal possible; és molt dolent que treballin amb inclinació. Els elàstics de la línia de tir han de ser petits o es menjaran part de l’esforç del gos; només han de servir per amortir l’impacte que genera el propi gos en córrer sobre l’arnès. L’antena de mushing perquè la línia salti la roda davantera i minimitzi la possibilitat que s’hi enredi és molt aconsellable. El mosquetó d’alliberament ràpid és molt còmode i proporciona una seguretat extra que en ocasions ens pot salvar d’un accident.
5. Conclusió
Els gossos de mushing s’inicien a diferents edats, mai abans dels 12 mesos, segons les característiques de cada raça. La clau no està en “quan començar”, sinó en com preparar el gos abans de tirar: confiança, tècnica i musculatura.
Enfortir les coixinets, practicar l’obediència i treballar la força són passos previs essencials abans d’iniciar-se en el mushing.
No a tots els gossos els apassiona el mushing, i cal respectar-ho. Començar de manera progressiva, respectar les temperatures adequades i no cansar en excés el gos és essencial per aconseguir un bon company de mushing.
Comments (0)